Durant el segle IX, la vall s’organitzava en comtats que depenien dels francs, però al segle X els territoris de la Vall es van independitzar políticament i religiosament. Tot i que, això no va comportar que les famílies comtals tinguessin vincles entre elles.
A principis del segle IX, la Vall de Boí formava part del comtat de Pallars-Ribagorça, però aquest comtat es va dividir en tres:
- El comtat de la Ribagorça
- El comtat del Pallars Jussà
- El comtat dels Pallars Sobirà
La Vall de Boí va quedar integrada principalment en el comtat de la Ribagorça i l’any 1025 va passar a dependre del comtat del Pallars Jussà. Durant aquell temps va anar canviant de mans segons les disputes territorials que hi havia entre els comtes d’aquella època. Fins que al segle XII, la Vall de Boí va quedar adscrita al comtat del Pallars Jussà.
Gràcies a l’intercanvi entre els comtes del Pallars Jussà i el Pallars Sobirà, sabem que l’església d’Erill la Vall va ser venuda el 1064 pels comtes Artau i Llúcia del Pallars Sobirà a Ramon IV i Valença del Pallars Jussà, juntament amb altres possessions.
La Vall de Boí durant l’edat mitjana va viure situacions de disputa a causa dels casaments entre els comtats, les herències que deixaven als fills i els pactes que es feien entre membres de diferents comtats.
A més de les disputes de l'àmbit polític, les esglésies de la vall també van estar al mig de conflictes entre el bisbat de Roda i el bisbat d’Urgell. Inicialment les esglésies pertanyien al bisbat d’Urgell i des del segle X, van estar adscrites al bisbat de Roda.
Aquestes disputes es van resoldre l’any 1140, quan la major part de les esglésies que es troben a la vall van passar a dependre de la diòcesi d’Urgell, només l'església de l'Assumpció de Cóll va quedar depenent de Roda.
Durant l’edat mitjana els fills de famílies nobles exercien de cavallers sota el servei d’un senyor feudal. Els cavallers es trobaven lligats en un contracte de fidelitat, en el que es devien a les guerres privades que iniciaven els seus senyors nobles combatent damunt els seus cavalls, amb el objectiu d’aconseguir noves terres, or i pedres precioses.
A la Vall hi va haver molts conflictes entre els diversos comtats, la majoria dels quals es solucionar amb la intervenció bèl·lica dels cavallers a favor dels privilegis i les ordres dels seus senyors feudals.
Tot i que en l’edificació d’esglésies els artistes eren considerats simples artesans, hi havia dues figures que destacaven i eren més valorades socialment gràcies a la seva funció intel·lectual:
- Els mestres arquitectes: a l’hora de construir edificis i esglésies, el mestre era l’encarregat de dirigir la construcció i les colles d’artesans. Ell era l’escultor principal de l’obra i guiava a la resta d’escultors. Els mestres eren coneixedors de molts models arquitectònics, posseïen coneixements d’aritmètica i geometria, s’encarregava de calcular les proporcions de l’edifici, les mesures dels contraforts, dels arcs i de les voltes.
- Els clergues: a l’època de construccions romàniques, eren gairebé els únics que sabien llegir i escriure, i és per això que sovint s’encarregaven de definir el que s’anomena el programa iconogràfic, on havien de de i dir quines serien les pintures que decorarien l’interior o l’exterior de les esglésies.
A l’hora de fer les construccions s’hi agrupaven moltes colles de constructors, com són les agrupacions d’artistes. Els artistes s’agrupaven en colles o quadrilles, les quals eren itinerants, ja que en un mateix poble no hi havia mai prou feina per mantenir una estabilitat d’artistes. Tot i que, segons la magnitud de la construcció, podien estar diverses dècades en el mateix lloc.
Cal destacar que les construccions romàniques, com les de les esglésies de la Vall de Boí, aconseguien mobilitzar una gran quantitat de persones i podien arribar a durar molts anys, a més implicava a diverses generacions d’artistes o diferents tipus d’arts arquitectònics.
Les quadrilles que hi treballaven s'organitzaven en el terreny a voltant de la construcció, fins i tot sovint muntaven tendals per treballar protegits de les inclemències del temps.
La consagració d’una església, normalment era oficiada per un bisbe. Aquest esdeveniment era un acte litúrgic molt important on s’anunciava la dedicació de l’edifici a Déu, era el moment a partir del qual els fidels podien utilitzar l’església per celebrar el culte en el seu interior.
A l’hora de celebrar la consagració de l'església hi estava tothom convidat, des dels més humils del poble fins a pagesos i nobles. A l’altar s’hi trobava el Bisbe que era l’encarregat de dirigir la cerimònia i a prop seu els clergues, els comtes, els nobles cavallers i els comitents que gaudien d’aquest lloc predilecte i privilegiat durant la celebració.
Altres webs d'FGC Turisme