Encara avui els remuntadors, abandonats i ja irrecuperables per al seu funcionament, formen part del paisatge de la Vall d'Àssua. Són testimonis físics que demostren el difícil negoci del món de la neu i l'esquí. Llessuí, però, és un cas que també ens permet corregir errors del passat i que permet que altres estacions d'esquí puguin aprendre dels seus errors. Jordi Farreny ens ajuda a entendre perquè, a diferència de les seves veïnes Espot i Port Ainé, Llessuí no ha sobreviscut com a centre hivernal fins als nostres dies.

Jordi, quan i com comença la teva relació amb el Pallars i amb Llessuí en concret?
El meu pare tenia una escola privada a Lleida i cada temporada organitzava dos cursets d'esquí. Recordo que sovint anàvem a Formigal i Andorra però el meu pare sempre tenia especial preferència per venir al Pallars. Per això, finalment, va escollir fer-los a Espot i a Llessuí. En paral·lel, el meu pare, quan jo encara era petit, es va fer una casa aquí i per proximitat vam començar a esquiar definitivament a Llessuí. Vaig entrar a l'equip de competició de l'estació, tan bon punt van obrir. Era un moment en què jo devia tenir uns 12 o 13 anys. Recordo que érem molt poquets socis i corredors però estàvem molt ben avinguts. En aquell moment l'entrenador ja era en Pepe Rubio.

Com van ser els entrenaments amb en Pepe Rubio?
Doncs va fer molt bona feina i amb molt pocs mitjans. L'equip de competició de Llessuí tenia molt poc a veure amb el que podien tenir altres clubs de la Cerdanya o Andorra. Era un moment en què les ganes i la il·lusió compensaven, de llarg, els pocs medis econòmics que hi havia en aquell club i aquella estació.

I com era Llessuí per a entrenar i competir?
Normalment entrenàvem i competíem a la pista dels Altars. Per accedir a la pista hi havia un teleesquí de, si fa no fa, 2 quilòmetres de llargada i tenia una corba amb angle recte. Però en Pepe ja es va avançar uns anys al que després es normalitzaria i, a més de passar portes i fer tècnica, el que feia era fer-nos entrenar molt en l'aspecte físic.
Encara recordo com des de la cota alta de Llessuí, a uns 2.450 m, ens feia baixar en descens sense parar fins a la cota baixa, a l'aparcament, a 1.450 m. Recordo que les pistes no es trepitjaven com ara es fa cada dia i et podies trobar de tot, com ara bamps o neu verge.

I el material per entrenar?
L'evolució ha estat brutal. Les portes o pals eren de fusta d'avellaner i els havies d'apartar amb el braç o et "foties" unes castanyes tremendes.

Fotografia de 1967 extreta de Nevasport

S'hi feien moltes competicions a Llessuí?
Pel que era aquella època sí. Quan vam començar a esquiar a Llessuí només feia dos anys que s'havia obert Baqueira, el 1965, i dos anys més tard s'obria Llessuí. Ja a l'any 1968 o 69 es posava en marxa Espot. Però Llessuí no era una estació amb garantia de neu, a part de no haver-hi canons, que en aquella època no n'hi havia, tampoc s'havia preparat l'estació per acumular neu. O sigui, ni paravents, ni rebaixos a les pistes ni res de tot això. I quan bufava el vent de nord ja et pots imaginar com quedava. Anys més tard sí que es va provar de fer una mena de paravents que eren de color taronja i de plàstic quadriculat, una mena de malla molt gruixuda que feia perdre força al vent. Rere el mallat s'hi dipositava la neu i més o menys feien la funció que fan ara els paravents verticals que veiem a moltes estacions. El cas és que, en conjunt, a Llessuí tot era una mica precari.

Vídeo del noticiari dominical (NODO) el 15 de gener de 1968. Extret de Youtube

I com acabes esdevenint el director de Llessuí? Ens ho pots explicar cronològicament?
Doncs com et deia, primer vaig estar competint amb el club de Llessuí i quan vaig fer els 18 anys vaig anar a fer el primer curs per fer de professor d'esquí. I cada any que podia anava a pujar un grau fins a esdevenir diplomat, per al qual vaig necessitar 5 anys.
El següent objectiu ja va ser el títol d'entrenador nacional, que eren 5 anys més, que avui seria un equivalent a un TD3. Tot plegat 10 anys, i recordo que no era en cap cas econòmic. En certa manera el que volia fer era com en Pepe Rubio. Avui en dia sóc formador i examinador de professors i ho exerceixo des de l'institut de la Pobla. Per cert, que em sembla just afegir, sobre l'institut de la Pobla, que és el que més alumnes té de les seves especialitats, esquí, escalada, barranquisme, etc i això amb més varietat de procedència, amb alumnes que vénen des de Sierra Nevada o Galícia.
En arribar l'any 77, i després d'estar aquells deu anys en contacte directe i molt sovint amb la direcció, aleshores en Quico Rafel, i també amb els propietaris de l'estació, va ser quan em vaig casar. Aquell mateix any des de la direcció em van oferir ser el cap de pistes de l'estació. Vaig acceptar-ho, vaig renunciar als estudis universitaris i ja de forma definitiva em vaig establir aquí al Pallars. Vaig ser cap de pistes uns 4 o 5 anys, fins cap a l'any 82.

Jordi Farreny a la seva botiga Saorte Sports.

I després, què va passar?
Va arribar la següent etapa. El fet de ser cap de pistes m'agradava i em suposava uns ingressos, però realment el que em motivava era la competició. Com que la feina de pistes només durava, anant bé, de novembre a abril, vaig decidir tornar a la competició a l'hivern. I a l'estiu vaig començar a posar-me en el món del ràfting.
Però el tema de la competició a l'hivern ho vaig plantejar diferent de com ho havia fet abans. Juntament amb un altre company vam començar a posar-nos de ple en aquest món i vam organitzar viatges per Europa i els Alps: Alpe d'Huez, La Plagne, Les 2 Alpes, Les Arcs, Tignes i Val d'Isère. Donàvem un servei integral. Es pot dir que pràcticament tot el dia acompanyàvem els clients. Va ser una bona època que em va permetre conèixer molta gent nova i interessant. Però va passar que a vegades em podia estar 3 mesos seguits fora de casa i això no podia ser gaire bo per a la meva vida de casat. Així que vaig deixar aquell projecte i em vaig posar de ple a ajudar al negoci familiar de la meva dona i a tornar a la competició dins Llessuí. Això devia ser l'any 84 o 85.

I devia ser quan et van proposar ser director de Llessuí?
Sí, correcte. En veure que jo tornava a estar per aquí va ser quan em van proposar assumir la direcció de l'estació, però la situació ja era molt dolenta en aquell moment. Hi vaig aguantar uns dos anys i mig, fins al tancament de l'estació, que en aquells moments ja devia ser propietat del Banc Industrial de Catalunya. Va ser un moment trist.

Fotografia de l'estació i l'ambient a l'hivern. Extreta d'un grup de Facebook que recorda l'antiga estació. 

Però abans de caure en mans del banc en els seus orígens Llessuí havia estat impulsada per un emprenedor, cert?
Sí, però Llessuí no se sostenia econòmicament. Però a diferència de La Molina, que en aquells mateixos anys també feia fallida però amb la sort que va passar a ser propietat del Govern de la Generalitat, va passar que a Llessuí, com que no hi havia ni el pes històric que sí que podia tenir La Molina, la van deixar caure.
Ni el Pallars tenia el moviment de polítics ni famílies que podia tenir la Cerdanya ni era una estació tan propera a Barcelona com La Molina, més encara després de l'obertura del túnel del Cadí. Això va fer que es deixés caure Llessuí i darrera Llessuí jo mateix.

Ens expliques més concretament com va anar el funcionament i tancament de Llessuí en el seu darrer any?
El darrer any de Llessuí, la temporada 86-87, va coincidir amb el primer de l'obertura de Port Ainé. Però l'any abans, la temporada 85-6, que era d'impàs, va ser on ens hi vam embolicar jo, com a cap de pistes, i en Quico Rafel, com a director. Va ser la Diputació de Lleida i els Ajuntaments de la comarca els qui es van conjurar per obrir l'estació fos com fos. Va ser una obertura una mica a la desesperada, en precari, però hi havia la convicció que calia obrir sí o sí.
Va passar que en aquella temporada hi va haver un accident mortal, un esquiador que havia sortit del perímetre de l'estació, mentre esquiava fora-pistes. Vam estar tranquils perquè el Jutjat de Tremp va veure clar que nosaltres no érem els culpables d'aquell accident. El problema va venir un any més tard, a la darrera temporada, la 86-87, quan ja la situació era insostenible econòmicament a Llessuí i el cas del jutjat de Tremp es va recórrer i va passar al Jutjat de Lleida.
Aquest Jutjat va dictaminar que tot i que ni jo ni el director érem culpables algú s'havia de fer càrrec de les indemnitzacions i com que l'estació havia obert en precari i sense assegurança, va resultar que el primer que va fer el Jutjat va ser fer un embarg preventiu dels béns a mi i a en Quico. Al final vam perdre el judici i ens van acabar d'embargar, tot el restaurant per part d'en Quico, i un pis meu.

Però dos anys abans del tancament, l'any 1985, s'havia inaugurat el nou edifici de serveis i l'adquisició de noves trepitjaneus. No s'acaba d'entendre aquest tancament...
Bé, sí, perquè entremig de tot això hi va haver un inversor privat. Era un advocat resident a Andorra però vinculat a ERC, en Joaquim Arana Pelegrí. Va invertir, i en certa manera li va donar un tomb a Llessuí, però ho va fer perquè tenia molta amistat amb l'alcalde que aleshores, a Sort, era d'ERC, i ho va fer per donar un cop de mà a la situació, però realment no era un empresari. A més, que aviat va veure que allò econòmicament no era una bona inversió, tot el contrari. De fet, les seves inversions van coincidir amb els dos pitjors anys de Llessuí per manca de neu.

Fotografia de l'estació en l'actualitat. Fotografia extreta de Nevasport

Aquesta manca de neu que molt sovint s'arrossegava des del seu inici era normal?
És que Llessuí, quan es va impulsar per part d'Alfons Segalàs i un seu germà, resident a Llavorsí, a més de diversos socis del CEC, a finals dels anys 60, es va fer sense un estudi seriós. Simplement, van veure que aquella muntanya a l'hivern sempre estava blanca i van considerar que allò era suficient per obrir unes pistes. I sense estudiar massa bé on instal·lar els remuntadors es van fer les inversions fent passar el telecadira principal per una carena que sempre estava exposada al vent, i sovint s'havia de tancar. I el teleesquí dels Altars també pujava per una mena de llom o carena que molt sovint rebia totes les influències dels vents, de nord o de sud o d'on vingués. Aquesta ha estat una mica la història de Llessuí.

Si Llessuí hagués reubicat els remuntadors i hagués invertit en producció de neu, creus que avui en dia seria una estació viable?
Sí, crec que sí, perquè per exemple, el teleesquí i la pista que es va construir més endavant a la zona del sot, sempre tenia neu. La muntanya de Llessuí és enorme, és com dues vegades Port Ainé o Espot, però en aquell moment l'estació d'esquí no anava vinculada cap projecte immobiliari, més enllà d'un hotel i un edifici d'apartaments i, ni ara ni en aquell moment, sense un important suport urbanístic per fer habitatges al voltant de l'estació, el negoci de l'esquí és inviable. Com a mínim per arrencar-lo.

Com era l'ambient de Llessuí?
Llessuí va néixer en una època d'herois emprenedors. Tot plegat, aquelles famílies que van ajudar en el naixement de l'estació, entre les quals moltes sòcies del CEC i que no devien ser més d'un centenar de persones, tenien molts lligams amb altres famílies i amics. Eren famílies que tenien diners i que es podien permetre anar a esquiar. Van crear un ambient molt familiar, on tothom es coneixia, que no vull dir que sigui ni pitjor que ara en altres estacions eh?, però era diferent, i això es notava molt en l'ambient al restaurant, on per cert s'hi feia una cuina molt bona i variada.

Mapa de pistes de Llessuí d'aleshores. Fotografia extreta de Nevasport

I un cop tancada Llessuí, què vas fer?
Doncs va coincidir que em vaig trencar el genoll durant el darrer any de LLessuí i vaig decidir agafar-me un any sabàtic. Aquell any es va obrir Port Ainé i ja em van oferir d'anar a treballar-hi, però vaig preferir esperar un any més i, al següent sí, vaig anar de director a Port Ainé.

Recordes alguna pista especialment bonica o atractiva de Llessuí?
Sí, recordo el Tamborí, que era la pista més comercial, i els Altars, en la qual, com ja he explicat abans, hi competíem i entrenàvem.

Tornarem a veure algun dia Llessuí obert?
Jo diria que no.

I un suggeriment perquè les estacions d'Espot i Port Ainé no acabin com Llessuí?
Doncs sí, dir als actuals gestors que allò que només es manté, acaba destinat al tancament. I que, per tant, no es limitin només a l'anar fent i que optin per fer unes inversions que les projectin definitivament.
Que mirin què s'ha fet en altres llocs amb muntanyes que mai ningú s'hi hagués pensat que s'hi podia fer una estació d'esquí. I que mirin el que són ara.
Ara com ara el Pallars no pot competir ni amb la Cerdanya, ni amb la Val d'Aran, ni amb Andorra ni tampoc amb l'Aragó, així que, o es posen les piles de veritat per tirar endavant tot això de dilluns a diumenge, o en uns pocs anys ens trobarem que ja serà massa tard. O pot passar que només serem un destí de famílies amb nens que vindran a esquiar, amb sort, un dels dos dies del cap de setmana i la resta de setmana amb les estacions buides i abocades al tancament.

Jordi Farreny durant l'entrevista

Finalitzarem l'entrevista amb un vídeo d'uns exploradors que van anar a descobrir com seria la sensació de tirar-se per aquelles pistes anys després